HE VIST LA LLUM

Ulleres de sol per veure la llum...

A vegades és bo tornar enrere, sobre les pròpies passes i reflexionar sobre el camí recorregut.  I és que les vistes del camí de anada no són les mateixes que les del tornada. De tant en tant es pot veure un detall nou, o te perds i no saps com has arribat fins allí. Però, perdre’s pot ser una bona excusa per ampliar opcions de camins...

I això és el que em va succeir. De repent havia acabat el curs i havia coses que no em quadraven. Sentia que eren importants, clar, però, em faltava trobar el punt de cohesió. Així dons, tornant cap enrere, el sol m’ha donat de cop, he vist la llum (i això que avui estava ennuvolat). Bé, a veure si puc explicar-me.

Per començar, l’assignatura es diu Educació Socioemocional a la Primera Infància. Així, al començament, em plantejava què sabia jo sobre emocions i quines eren les meves expectatives, cosa la qual vaig comentar a la primera entrada. Una vegada fetes les “presentacions” (hola, jo soc una emoció, hola, jo soc un sentiment,....) es pot dir que ja teníem una base per al que fa la part emocional del títol Socioemocional. La resta diu: a la Primera Infància... I vàrem veure com el nen desenvolupa aquestes emocions, en primer lloc gràcies a la primera institució socialitzadora, la seva família; en segon lloc, gràcies a la segona institució, l’escola. Anem poc a poc.

Respecte a la família, cadascú té la que li “toca”. Hem parlat de la impotència d’aquestes primeres relacions, d’aquest primer vincle afectiu. Hem parlat de diferents models de família, que, tot i que els pares sempre ho fan el millor que sabem i poden, a vegades els resultats poden no ser els esperats. També està el moment en que el nen entra a l’escola, aquest pas tan important en la seva vida, on troba al mestre com a referència adulta, però també es troba amb un grup d’iguals on les normes varien i on l’entorn no és el mateix al que sol estar acostumat, el si de la seva família. Per aquest motiu, com a futurs/es docents hem de reflexionar sobre la importància que tenen els moments de l’adaptació dins l’escola així com la primera entrevista amb les famílies, per unir aquest triangle que formen nen-família-escola, ja que sense la família, a la escola no es pot fer pràcticament res, ambdues tenen (tenim) el mateix objectiu: propiciar un bon desenvolupament del nen, atenent a les seves necessitats. Així queda resolta la part “socio” de Socioemocional. Ara ja el tinc clar. A la fi he entès el perquè donaven aquests apartats.

Conscient de la seva importància, em faig càrrec que em falta molt camí per recórrer. Ja ho diuen, per a que un aprenentatge sigui significatiu, ha de estar relacionat amb el món que ens envolta. Encara que també passa al revés: estudiar sobre una cosa et posa alerta respecte a aquests temes. És curiós com aquest semestre, en moltíssimes converses ha sortit el tema de les emocions, que plorar no és res dolent, que estar trist és un procés natural degut a un sentiment de pèrdua, que l’amor és realment diferent, perquè no té explicació qualcuna i té una força fora de lo normal. En quant a les entrevistes, també l’he pogut relacionar amb la meva vida, ja que faig feina a una associació de nens i de vegades els he de fer una primera entrevista als pares que arriben (és un context diferent però ja puc anar fent unions amb els meus coneixements previs). Tinc guanyes de veure més a fons com es fa el període d’adaptació a les escoles, ja que la que he fet jo amb els nens als que dono atenció, és bastant individualitzada, ja que venen d’un en un. Suposo que serà l’experiència i la pràctica la que hem doni més cos a aquesta estructura que ja s’ha començat a formar amb teoria i reflexió. Bona base per començar. He arribat a la punxa de la muntanya, i ara veig que hi ha un pic més a munt....qui sap que haurà quan arribi allí?...

Vull afegir un vídeo sobre el concepte de resiliència, terme que em pareix prou important i pot ser m'hagi quedat poc esmentat.

És més, crec que un bon plantejament com a repte en el futur pot ser treballar per aconseguir desenvolupar aquesta capacitat en els nens, la resiliència, perquè així puguin sobreposar-se a les situacions de la vida que es pugui trobar, perquè pugui enfrontar aquestes situacions des del positivisme i amb sentit de l'humor, perquè pugui continuar desenvolupant-se com a persona. He trobat un article interessant al respecte, encara que el situï a la població concreta de Mèxic, que ens apropa a les noves investigacions en neurociència referents a la resiliència. Les autores, Klotiarenco i Cáceres(2012), ens parla de la importància de la resiliència para superar situacions adverses i ens detalla la resiliència familiar i la resiliència en la educació (just els components del "triangle" que he esmentat abans). A l'article citen a Boris Cyrulnik que parla de la importància del vincle i de la persona de referència per a reforçar aquesta capacitat de recuperació, on sentir-se estimat, créixer i recuperar-se.... I jo crec que, després del xoc inicial, del meu petit big bang, és gràcies a aquesta resiliència que he pogut recuperar-me i estar on estic ara. 

Moltes gràcies,

Bon estiu, salutacions.



-----------------------

Bibliografia consultada

-          KLOTIARENCO AZERMAN, M.A.; CÁCERES ORELLANA, IRMA (2012): Resiliencia y Educación Infantil Temprana en América Latina. Publicat on-line a Academia.edu. [http://www.academia.edu/1492102/Resiliencia_y_Educacion_Infantil_Temprana_en_America_Latina]