HE VIST LA LLUM

Ulleres de sol per veure la llum...

A vegades és bo tornar enrere, sobre les pròpies passes i reflexionar sobre el camí recorregut.  I és que les vistes del camí de anada no són les mateixes que les del tornada. De tant en tant es pot veure un detall nou, o te perds i no saps com has arribat fins allí. Però, perdre’s pot ser una bona excusa per ampliar opcions de camins...

I això és el que em va succeir. De repent havia acabat el curs i havia coses que no em quadraven. Sentia que eren importants, clar, però, em faltava trobar el punt de cohesió. Així dons, tornant cap enrere, el sol m’ha donat de cop, he vist la llum (i això que avui estava ennuvolat). Bé, a veure si puc explicar-me.

Per començar, l’assignatura es diu Educació Socioemocional a la Primera Infància. Així, al començament, em plantejava què sabia jo sobre emocions i quines eren les meves expectatives, cosa la qual vaig comentar a la primera entrada. Una vegada fetes les “presentacions” (hola, jo soc una emoció, hola, jo soc un sentiment,....) es pot dir que ja teníem una base per al que fa la part emocional del títol Socioemocional. La resta diu: a la Primera Infància... I vàrem veure com el nen desenvolupa aquestes emocions, en primer lloc gràcies a la primera institució socialitzadora, la seva família; en segon lloc, gràcies a la segona institució, l’escola. Anem poc a poc.

Respecte a la família, cadascú té la que li “toca”. Hem parlat de la impotència d’aquestes primeres relacions, d’aquest primer vincle afectiu. Hem parlat de diferents models de família, que, tot i que els pares sempre ho fan el millor que sabem i poden, a vegades els resultats poden no ser els esperats. També està el moment en que el nen entra a l’escola, aquest pas tan important en la seva vida, on troba al mestre com a referència adulta, però també es troba amb un grup d’iguals on les normes varien i on l’entorn no és el mateix al que sol estar acostumat, el si de la seva família. Per aquest motiu, com a futurs/es docents hem de reflexionar sobre la importància que tenen els moments de l’adaptació dins l’escola així com la primera entrevista amb les famílies, per unir aquest triangle que formen nen-família-escola, ja que sense la família, a la escola no es pot fer pràcticament res, ambdues tenen (tenim) el mateix objectiu: propiciar un bon desenvolupament del nen, atenent a les seves necessitats. Així queda resolta la part “socio” de Socioemocional. Ara ja el tinc clar. A la fi he entès el perquè donaven aquests apartats.

Conscient de la seva importància, em faig càrrec que em falta molt camí per recórrer. Ja ho diuen, per a que un aprenentatge sigui significatiu, ha de estar relacionat amb el món que ens envolta. Encara que també passa al revés: estudiar sobre una cosa et posa alerta respecte a aquests temes. És curiós com aquest semestre, en moltíssimes converses ha sortit el tema de les emocions, que plorar no és res dolent, que estar trist és un procés natural degut a un sentiment de pèrdua, que l’amor és realment diferent, perquè no té explicació qualcuna i té una força fora de lo normal. En quant a les entrevistes, també l’he pogut relacionar amb la meva vida, ja que faig feina a una associació de nens i de vegades els he de fer una primera entrevista als pares que arriben (és un context diferent però ja puc anar fent unions amb els meus coneixements previs). Tinc guanyes de veure més a fons com es fa el període d’adaptació a les escoles, ja que la que he fet jo amb els nens als que dono atenció, és bastant individualitzada, ja que venen d’un en un. Suposo que serà l’experiència i la pràctica la que hem doni més cos a aquesta estructura que ja s’ha començat a formar amb teoria i reflexió. Bona base per començar. He arribat a la punxa de la muntanya, i ara veig que hi ha un pic més a munt....qui sap que haurà quan arribi allí?...

Vull afegir un vídeo sobre el concepte de resiliència, terme que em pareix prou important i pot ser m'hagi quedat poc esmentat.

És més, crec que un bon plantejament com a repte en el futur pot ser treballar per aconseguir desenvolupar aquesta capacitat en els nens, la resiliència, perquè així puguin sobreposar-se a les situacions de la vida que es pugui trobar, perquè pugui enfrontar aquestes situacions des del positivisme i amb sentit de l'humor, perquè pugui continuar desenvolupant-se com a persona. He trobat un article interessant al respecte, encara que el situï a la població concreta de Mèxic, que ens apropa a les noves investigacions en neurociència referents a la resiliència. Les autores, Klotiarenco i Cáceres(2012), ens parla de la importància de la resiliència para superar situacions adverses i ens detalla la resiliència familiar i la resiliència en la educació (just els components del "triangle" que he esmentat abans). A l'article citen a Boris Cyrulnik que parla de la importància del vincle i de la persona de referència per a reforçar aquesta capacitat de recuperació, on sentir-se estimat, créixer i recuperar-se.... I jo crec que, després del xoc inicial, del meu petit big bang, és gràcies a aquesta resiliència que he pogut recuperar-me i estar on estic ara. 

Moltes gràcies,

Bon estiu, salutacions.



-----------------------

Bibliografia consultada

-          KLOTIARENCO AZERMAN, M.A.; CÁCERES ORELLANA, IRMA (2012): Resiliencia y Educación Infantil Temprana en América Latina. Publicat on-line a Academia.edu. [http://www.academia.edu/1492102/Resiliencia_y_Educacion_Infantil_Temprana_en_America_Latina]

Y ACCIÓN

Toda la clase

Llegó el momento final: ensayos generales y… ¡luces, (cámara) y acción!

El momento de estrenar obra siempre es algo emocionante. Los nervios afloran a la superficie y se respira en el ambiente cierta tensión. La tensión justa para estar alerta y disponible. Claro, el día antes hicimos los ensayos generales. Decorados, vestuario, maquillaje, luces,… Toda la artillería pesada, una especie de simulacro.

Sinceramente, son momentos para disfrutar, disfrutar con tu actuación, disfrutar junto al resto del grupo, disfrutar viendo las otras actuaciones y…claro, sufrir un poquito por si no sale todo rodado. Pero eso es parte del directo. Y esas cosas siempre pasan. Lo curioso es que, normalmente, quien se ha equivocado lo vive como algo muy impactante, bastante traumático casi, pero, en realidad, no se nota tanto, casi nadie se percata, y si lo hacen, pasa al olvido al poco rato. Así que…¡ánimo!

El sol en su lugar

He de decir que para mí ha sido un placer trabajar con este grupo, y eso que ha habido momentos de tensión, pero siempre intento pensar en positivo y extraer el aprendizaje que se puede sacar de la experiencia. Ya comenté en la entrada anterior que es el rodaje lo que contribuye a que ganes “tablas” sobre el asunto, y rodar, hemos rodado.

Para terminar, dar mi enhorabuena al resto de compañeras de toda la clase. Me imagino el trabajo que ha supuesto para cada integrante. Quería mencionar que, el día de la representación, los “juguetes” me parecieron increíbles, mucha más energía y ritmo que el día anterior, espectacular: “Congratulations!”. A mi grupo, por supuesto, ya lo saben. Aún queda un pequeño tirón con la elaboración del “blogster” y del dosier de la obra, pero lo más complicado ya está listo, ¡espero!

Pasad un buen verano y disfrutad de la actuación:

Va de monstres

Saludos

Felisa

  

TACET

A música, quan hi ha un fragment de la partitura en el qual no toques, es diu “tacet”. No és el mateix aquesta activitat que proposo per a treballar les emocions (modificada d’una altra activitat proposada per Ferrer i Rodón, al programa de mediació escolar, subvencionat per la Caixa Convivència Primària) però també s’ha d’estar sense "sons", sense paraules.

Bé, m’he anticipat al paràgraf anterior, doncs bé, sí, aquesta entrada anirà orientada a oferir una mena d’activitat per treballar les emocions. La activitat la vaig escollir perquè es sembla a un joc que sempre m’ha agradat, el de encertar les pel·lícules. I perquè és com un joc, i m’agraden els aprenentatges que venen de la mà dels jocs. A més, els objectius plantejats m'agraden per fer una feina d'aquest tipus.

ACTIVITAT: MÍMICA

(Nom original: Sense Paraules)

ADREÇAT A :

Segon cicle d’infantil (encara que es pot adaptar).

OBJECTIUS:

-  Reconeixement de les emocions.

-  Reconeixement de les expressions de les emocions.

-  Conèixer a un mateix.

- Conscienciar sobre que davant el mateix fet es poden tenir distintes emocions.

- Aprendre a “descriure” (interpretar) objectes amb gestos i a observar.

- Participar i respectar el torn de paraula.

MATERIAL NECESSARI

Cartes, targetes o fitxes elaborades amb la temàtica a treballar (segons els interessos i les vivències dels infants en aquell moment determinat, perquè puguin relacionar-ho amb les seves experiències de vida properes).

Aquestes targetes tindran cares representant les distintes emocions, o objectes (per representar el objecte i parlar de l’emoció que els provoca).

DESCRIPCIÓ DE LA ACTIVITAT

Distribució en gran grup.

Els nens es col·loquen com a la assemblea, en rotllana. Per torns, anirà sortint un nen, que agafarà una targeta de enmig i, sense que ningú la vegi, haurà d’interpretar amb gestos, sense paraules, el que posa. La resta l’han d’encertar. Després es comentarà, segons la variant:

Variant 1: targetes amb cares d’emocions: representen la emoció, l’encerten i parlen d’alguna vegada que s’hagin sentit així.

Variant 2: Targetes amb objectes: representen el objecte, l’enceten i parlen de quina emoció els desperta aquest objecte.

AVALUACIÓ

Mitjançant l’observació de cada nen i la seva col·laboració:

-Satisfacció amb la realització de l’activitat en els distints rols.

-Ús de vocabulari específic (per exemple: “em fa sentir enfadat” en lloc de “em fa sentir malament”).

-Mostra respecte i tolerància cap als sentiments dels altres.

-Ha respectat el torn de paraula.

-ha participat de forma activa.

(Avaluació genera de l'activitat per mor de millorar-la)

Espero que us hagi agradat. Si la dueu a terme, ja em direu com a anat i us convit per afegir millores al apartat de comentaris.

Salutacions

Felisa

EL MESTRE UNITARI

Avui va de comentar un documental. A classe hem vist un documental a fi d’analitzar i reflexionar sobre diferents aspectes de l’actuació d’un mestre (actitud, vincle amb els alumnes, gestió d’espai i temps, i treball de les emocions) que fa feina a una escola unitària (un aula amb nens de diferents edats).

Per començar, es pot dir que destaca un rol de mestre autoritari i a la vegada afectiu. El to de la seva veu (almenys a la traducció castellana) denota tendresa, encara que les paraules siguin directes, amb fermesa. No jutja, més bé escolta, i els hi fa reflexionar per que siguin els alumnes els que trobin la solució. No els diu: “això està malament”, més bé els fa trobar la solució, els mostra el camí. Adapta les tasques a cada nivell, amb una atenció individualitzada i atenent a la diversitat dels seus alumnes.

 Aquí us deixo un petit fragment on es veu aquesta autoritat i model
  

Quan fa una reunió amb els pares, no els desacredita, explica que cadascú ensenya diferent, però els anima i els diu que això està bé. Els intenta donar explicacions sobre les etapes que passen els seus fills, però sempre tranquil·litzant-les i donant-les ànims.

El vincle establert amb el seus alumnes es sòlid, coneix a cadascú, les seves inquietuds, les seves preocupacions, els hi fa reflexionar i parlar sobre elles. També els comparteix i els fa partícips de les seves pròpies experiències i les seves inquietuds, per exemple quan els parla que està a punt de deixar la docència, que li queda un any. Per parlar amb ells es seu a la mateixa taula o al costat. Quan està plovent, es veu com els cobreix amb el paraigües i ell es remulla. No els renya, mes bé els hi fa adonar-se del que han de fer, per exemple, quan un nen té les mans brutes.

Respecte a la gestió del temps i de l’espai, distribueix la classe en petits grups per similituds de nivell i els va donant feina per fer, foment així l’autonomia, a un grup mentre atén a l’altre, sense deixar de costat a l'anterior. A vegades aprofita per donar la classe al aire lliure i molt sovint seu al seu nivell. De vegades els grups es mesclen i els grans ajuden als petits. En quant al temps, el ritme el sent tranquil, si ha d'emplenar una mica de temps en atendre certes inquietuds dels infants, ho fa; com ja he dit, els escolta.

Fa servir la co-avalució, per tal de fer-les conscients, partícips, per que aprenguin i acceptin que tots som diferents. Els fa adonar-se de tot el que han aprés.

Fragment de quan fa a un nen veure el perquè va a l’escola i el que aprèn i perquè ho aprèn. 

Sempre defensa el diàleg davant els conflictes, ja siguin interns e individuals o interpersonals. Fa de mediador davant els conflictes, els demana que li comptin QUÈ HA PASSAT? amb un to de veu tranquil, no els diu que ja estan com sempre. Els fa veure la situació i els fa que considerin els perques. Els dóna espai per parlar i de fet, els anima a parlar, sense jutjar les seves actuacions, donant-les seguretat i fent-los empatitzar al conscienciar-les sobre com es poden sentir els altres al actuar d’aqueixa manera i que han de donar bon exemple.

Fragment del conflicte entre dos alumnes

En quant als conflictes personals de cada nen, el mestre tracta de parlar amb cadascú de manera individualitzada, en un clima de confiança, a la seva altura, els recolza i els fa veure que poden comptar amb ell, però que confia en que poden tot sols, que han millorat un munt. Es veuen diverses situacions on s'aprecia com treballa la part emocional, com el dol en la acomiadada dels que passaran a una altra escola, de la acomiadada dels companys grans que se’n van i els petits, del pare d’una nena que té càncer. No l’evita, els fa parlar d’allò, si els volen, i els dóna l’espai per fer-ho.

Com a conclusió, és un model de mestre que té moltes coses positives i podem, d’acord a la nostra personalitat, agafar allò que ens agradi, i amb la pràctica i reflexió, fer-lo nostre.

Per acabar, algunes reflexions a les que ens convida el vídeo següent:

EL BOTXÍ

Les primeres impressions, encara que precipitades, se’ns marquen a foc, queden “impreses”... Per sort, de vegades, podem canviar-les, però el camí és més llarg. Per això mateix, els primers moments de contacte del nen amb l’escola són tan importants i es realitzen programes d’adaptació. No trobeu que val la pena treballar per aconseguir que aquesta primera “impressió” sigui el més agradable possible?

Però, com sabem, cada nen es diferent, cada nen té les seves vivències prèvies, el seu temperament i la seva manera d'entendre el món. Cada mestre és diferent, cada escola és diferent. Les accions dutes a terme no es poden jutjar a la lleugera. Són molt els factors que influeixen en la toma de decisions i en la manera d'actuar de cadascú. El que és important és ser coherent, actuant amb autenticitat i reflexionant sobre els perquès de les decisions presses.  

Relacionat amb això, a classe, ens vàrem proposar una situació, per debatre entre tots. La situació deia així:

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d'adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d'hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

I quins som nosaltres per fer de jutges o de botxins? Ens falten moltes dades. Per un costat, el llenguatge no verbal que acompanya a la situació descrita, per altre, els motius interns de cadascuna per prendre la decisió que ha escollit.

Si seguim els models psicològics humanístics, es caracteritzen a nivell de tècniques per establir bones relacions interpersonals les condicions següents: empatia, consideració positiva incondicional i congruència, o com hem vist a classe, coherència, i comentat a entrades anteriors com "Interacció familiar". Com a referent d’aquestes condicions a l’hora d’enfrontar una situació trobem a Carl Rogers (1902-1987). Aquest autor també ens parla de la importància de la escolta activa com necessitat per una bona comunicació interpersonal. Si tenim en conta que aquesta escolta activa i l’empatia són considerades con validació (Aguilar, 2008-2009), entesa com donar validesa a l’altre, com cita Aguilar: “en aquest sentit s’acosta al significat del terme «acceptació incondicional positiva» encunyat per C. Rogers (1951)” (Aguilar, 2008: 71). Així, amb aquestes tres premisses, podríem començar a establir hipòtesis sobre el perquè de l’actuació de cadascuna, però no jutjar, més bé analitzar per cercar una possible via comú, un acord, un punt de trobada. És a dir, un avanç en el desenvolupament de la situació-conflicte plantejat, un “anar cap endavant” o com diuen Marí i Climent, una tendència actualitzant, que es dóna si hi ha “una acceptació plena i incondicional de la persona, i una comprensió des de l’empatia dins d’un clima de autenticitat i congruència” (Marí i Climent, 2006-2007: 151).

 Així dons, aquí acabo, sense donar solucions, però amb eines per cercar el camí. No vos dono el pastís, sinó els ingredients base que a de tenir, perquè, qui soc per ser el botxí?

------------------------------------------------

Bibliografia consultada:

AGUILAR, C. (2008): Mediació com a recurs per a abordar el conflicte en la família. Anuari de psicologia, monogràfic 2008-2009. Pp. 55-76.

http://roderic.uv.es/bitstream/handle/10550/21801/55.pdf?sequence=1

LÓPEZ PÉREZ, R (2001):  Diccionario de la creatividad: Conceptos y Expresiones Habituales de los Estudios Sobre Creatividad. R. L., Santiago, agost 2001

http://catedrainnovacion.unex.es/sources/diccionario_creatividad.pdf

MARÍ MOLLÀ, R; CLIMENT ARBONA, C (2006-2007): Algunes reflexions sobre la psicoterapia contrada en la persona. Anuari de psicologia, monogràfic 2006-2007. Pp. 147-159.

http://roderic.uv.es/bitstream/handle/10550/21766/147.pdf?sequence=1

ANEX:

(estret del Diccionari de la creativitat, López, 2001: 5)

“Aprecio Positivo Incondicional:

El psicólogo humanista Carl Rogers afirma que una persona sana y bien desarrollada percibe todo su ser de un modo positivo, y no está preocupada por acciones o reconocimientos puntuales. Con el fin de lograr este nivel de desarrollo, se requiere de un clima de aprecio positivo incondicional, es decir, un ambiente en el que las personas se sientan valoradas ampliamente con independencia de que sus comportamientos específicos puedan ser aprobados o rechazados. De acuerdo a este principio, se  critican o reprueban las acciones y no las personas.”

UTOPIA?

Educació...amb quina finalitat?

Actualment les lleis educatives “amenacen” amb canviar tot el sistema i tornar cap enrere, cap a una escola tradicional. L’any passat vàrem cursar l’assignatura de models educatius a la primera infància. Crec que és fonamental saber cap a on volem anar per poder donar passes encertats. I sabrem cap a on volem arribar segons la imatge del nen que tinguem. I pot ser aquests sigui el punt clau. Quina imatge tenen o volen tenir els polítics i cap a on volen “dirigir-nos”?

Pensem i reflexionem doncs sobre com hauria de ser l’escola, sobre tot per donar resposta a les necessitats emocionals dels infants, tant importants en el seu desenvolupament com a persones i membres integrants de la societat. Ara com ara, en la meva opinió, podria dir que l’escola hauria de cercar fer avançar la societat, que som tots, cap a una millora de les qualitats de vida (i no em refereixo a qualitats de caire adquisitiu), fomentant per a tal finalitat valors com són el respecte, la convivència, l’empatia i l’afectivitat, sense oblidar la diversitat present en tots i cadascú de nosaltres.

Per tant, com a objectiu, aquesta escola deu cercar el desenvolupament integral de la persona per poder aprofitar al màxim la seva vida. Aquesta integralitat implica treballar per a donar competència, implica formar en valors, en estratègies per continuar adquirint coneixements per entendre el món que ens envolta, no només en conceptes aïllats.

La meva proposta és per tant un aprenentatge al llarga de la vida, formar persones autònomes, capaces. Ho podríem formular, com vàrem fer a classe Aalouf Z. i jo, en interessar-se per millorar la qualitat de vida de la societat, atenent a la diversitat i tenint en compta que tots els infants tenen una vida pròpia fora de la escola. A més, per treballar les capacitats emocionals hem de partit del nen.

En quant a aquest aspecte, es poden distingir tres models d’Educació Infantil:

-                 Guarderia/asilo: s'origina degut a unes necessitats econòmiques tant de la industria com de les famílies (influenciat per l'entrada de la dona al món laboral). Compleix uns objectius com el seu nom indica: guardar,  tenir cura, entretenir. Sol anar seguit per uns models d'aparcament, manca de temps, sentiment de culpa.

-      Escola infantil: el seu origen resideix en el descobriment del valor educatiu, amb la Psicopedagogia i les ciències de l’Educació. Els seus objectius són principalment compensar les carències, optimitzar i preparar. El model que predomina és el model adult de rendiment, amb una preocupació pel futur.

-          Casa del nen/a: aquest model es centra en les necessitats de l’infant. Cerca objectius com la protecció, la salut, la seguretat emocional, jugar/gaudir i explorar/conèixer. Fa servir un model infantil de benestar, centrada en el present (ja no és una preparació per al futur).

Quin model volem?

Segons el que vaig a anotar anteriorment, podria dir que el model que em sembla més adient és una mescla entre l'escola infantil i la casa del nen/a. El treball pot ser paregut, però el plantejament és el que fa la diferència. Òbviament a jo m'interessa formar persones per a la vida (escola infantil), però hem de tenir en compte que aquestes persones ara també estan, i el present el influeix cap al seu futur, formaran les seves experiències prèvies més endavant. Per això és important orientar aquesta feina tenint en compta les característiques de cada nen, diferents entre ells i entre diverses moments de la seva vida, i les seves necessitats emocional i afectives.

Aquesta hauria ser la base per començar a plantejar-se canvis en el sistema educatiu. Clar, però entendre les necessitats del nen, ens hem de posar en el seu lloc, empatitzar. I, sense justificar a ningú, ens han ensenyat a fer això?

UN LLOC ON QUEDAR-SE

Un lloc on romandre

Com heu pogut comprovar si heu seguit les darreres entrades anteriors sota aquesta mateixa etiqueta, ens troben dins la temàtica de la família. La proposta que ens han fet a classe ha estat veure una pel·lícula i fer un comentari sobre la ella. Dons bé, és clar que el meu comentari no anirà destinat a explicar la qualitat d'imatge i so, ni serà una crítica cineasta, més bé serà extraure la relació amb els diferents models de famílies que i surten.

Resumint la pel·lícula, vos diré que els protagonistes se n'adonen que van a tenir un nadó i davant la seva situació econòmica i laboral inestable decideixen explorar les seves possibilitats viatjant a diferents llocs visitant a amics i familiars, cadascú amb un model familiar diferent.

Cerquen, en primer lloc, els pares de ell, que volen llibertat i fer el que no varen poder fer abans. En segon lloc van a Arizona on es troben amb una antiga cap de ella, donada a l'alcohol i que ridiculitza al seus fills. Després van a Tucson, on està la germana de ella. Abans d’arribar al següent destí, Madison, ella resolc que han de discutir i en Madison troben a una filla d’una amiga del pare de ell, quasi com una cosina.  Aquesta dona amb la seva parella són molt hippies i ell fa una entrevista de feina. Acaben discutint ell i la seva cosina sobre maternitat i economia.

Arribar, quedar-se o marxar...

Després va a visitar a uns antics amics de la Universitat, els quals no varen poder tenir fills biològics però varen adoptar a molts de nens. Els amics els expliquen que la família, la llar, és més que les quatre paredes, és AMOR, paciència, consideració, perfeccionament, unió de lo bo que té cadascú, i la paciència. També els parlen de lo dur que és ser pares. El penúltim destí va ser Miami, on està el germà de ell amb una situació delicada ja que la seva dona li ha abandonat i encara no s’ho ha dit a la seva filla. Aquí, a la llum de la lluna, la parella de protagonistes es fan una sèrie de promeses, els seu compromís. A la fi fan una espècie de pacte, on expressen les seves pors i els seus aspectes principals a l’hora de acompanyar al desenvolupament d’un nou ser. Així, troben que en totes els llars hi ha les seves complicacions, les seves dificultats. Això és una cosa que normalment pots apreciar des de fora, ja que, de vegades, és complicat agafar perspectiva per veure certes situacions.

En aquesta cerca del lloc ideal descobreixen que l’important no és estar casats, tenir una feina estable, una casa,... aquestes coses venen i se'n van, encara que sí són importants, però no el més fonamental. Així, tornen a les seves arrels, la casa d’ella quan era petita, de la qual ella havia fugit pels records dolorosos que en tenia de la seva infància amb la mort dels seus pares, però on descobreix que serà el millor lloc, conegut i on ella va a passar bons moments.

De totes maneres, si hi ha algú interessat en llegir qualcuna sinopsi, us deix aquí diversos links: 1, 2.

Salutacions