La família, com explicava a l'entrada anterior, és la
primera institució de socialització de l'infant. A més s'encarrega de
l'educació del seu fill. Els sociòlegs, humanistes, etc. estudien les relacions
que es produeixen dins l'àmbit familiar i les repercussions que aquestes poden
tenir en els nens en quant al seu desenvolupament. Així cataloguen divers
models familiars. Aquest models, però, són com un marc on es poden situar els
diverses models familiars, tot i que el més freqüent és que s'acostin a un
model, no que sigui purament així. Per norma general, la família actua de la
millor manera que sap o de la manera que pensa que és millor per al seu fill,
ho fan pel seu bé. Llavors, per què sorgeixen problemes amb l'actitud i la
conducta que es reflexa, entre altres, a les aules? Què podem fer des de les
aules per buscar el nostre objectiu comú amb les famílies: el desenvolupament
del seu fill?
Un article de Nardonne
i Bormida, “Retrato de dos
modelos de familia” (2008), ens analitza precisament dos models, el
democràtic-permissiu i el hiperprotector, els quals busquen el benestar del seu
fill però els resultats obtinguts no solen ser com esperen.
Passem a veure quines són les idees més destacables
d'aquests dos models, segons aquests autors:
- Famílies democràtic-permissives: Prima la pau familiar,
que cerquen llevant els límits i les ocasions de conflicte, mancant així
l’autoritat paternal, ja que predomina una igualtat jeràrquica en quant al
pacte de les regles i sancions, regles que solen ser canviants precisament per tal
d’evitar el conflicte. Així els fills tendeixen a convertir-se en tirans,
violents, és a dir, totalitaristes i autoritaris.
- Famílies hiperprotectores: Cerquen satisfer els
desitjos del seu fill, oferint-li tot abans de que sigui ell el que pugui aconseguir-lo
i per tant, posicionant-lo en una situació d’inferioritat ja que el nen acaba
per acostumar-se a que li facin tot i per tant amb trets egoistes, creant-li
dependència, o el que és pitjor, creant-li el sentiment que ell no és capaç de
fer-ho per ell mateix, que necessita aquesta ajuda. Per tant, amb poca
competència. En quant a les normes, el seu incompliment no suposa cap sanció,
no trobant-se el nen amb oposició als seus desitjos.
En ambdós models trobem una absoluta manca de deures dels
fills, uns dèficits emotius i una intolerància cap a l’estrès important i
dificultat per establir relacions sentimentals.
Si analitzem una mica la situació que es planteja als dos
models, podem extraure unes conseqüències que sorgeixen com a fruit de la
situació:
Per una banda, a les famílies democràtiques-permissives,
en les quals les normes passen a ser canviants segons els desitjos dels fills,
acaben amb una desqualificació de l’autoritat parental destronada per un fill
convers en un tirà que cerca ser el líder, sense respectar cap autoritat, en
qualsevol àmbit, tornant-se inclòs violent per aconseguir-lo. Això denota la
poca tolerància a la frustració que acaben desenvolupant.
Per altra banda, a les famílies hiperprotectores pot
acabar donant-se també una desqualificació, però en aquesta ocasió no parental,
sinó del propi infant, a la vegada que egoista, ja que està acostumat a que
satisfacin els seus desitjos. Aquest fet es tradueix en una dependència de
l’altre, necessita algú que el guiï, degut a la seva inseguretat i a la baixa
autoestima alimentada durant temps pel fet de no resoldre per a el mateix cap
situació. Acaba per arribar al que s’anomena com profecia autocomplida o efecte
Pigmalió: te faig tot perquè tu no pots i a la fi, t’ho acabes creient, creus
que no pot fer-ho de veritat. Aquesta necessitat de guia el pot ubicar en una
situació en la que li poden influenciar fàcilment.
 |
| Com? |
Dons bé, una vegada exposada la situació que pot donar-se
amb aquest models, i fins i tot pot ser també que algú s’hagi sentit una mica
identificat, toca no culpar-se per les actuacions realitzades, sinó reflexionar
sobre les mateixes i treure partit de l’experiència, preguntant-se: com poder,
amb el que tenim, anar encaminant-nos cap a “bon port”?
Com a futurs mestres ens trobarem amb situacions que es
puguin emmarcar dins aquest models. Òbviament, com ja he dit, els pares que
actuen així, no ho fan amb intencions dolentes. Ells, com nosaltres, tan sols
volen el millor per al seu fill, encara que el que s'entén per al millor a
vegades és confús i no es pensa a llarg termini ni en les conseqüències de les
nostres actuacions. Una cosa és clara, el que no podem fer és recriminar les
seves actuacions donant pautes amb un paper “d’experts” en la matèria, ja que
cadascú té les seves experiències pròpies i la seva manera de fer en base a les
mateixes. Pot ser no s'hagin parat a reflexionar en les conseqüències que poden
dur a terme aquestes intervencions. Si anem recriminant, el que faran és
tancar-se, defensar-se. Aquí entra en acció el vincle. Un bon vincle que doni
peu a la confiança ens permet parlar de certs temes amb les muralles no tant
atrinxerades. La confiança ve donada pel fet de saber que no et jutjaran ni
recriminaran. A classe sempre ens parlen de les tres condicions segons Rogers a
l'hora d'enfrontar-se a una situació a una situació, que a jo personalment
m'agrada molt i trobo molt oportuna per citar en aquesta ocasió:
(Per saber més al respecte, podeu consultar l'enllanç)
Per tant, hem de rebre la informació que ens aporten els
pares i tractar de fer-los reflexionar vers les conseqüències que poden dur a
terme, encara que no siguin aquestes les intencions desitjades. Ens hem de
plantejar que si fem tot pel nen sense deixar-lo fer res, estarem disminuint la
seva autonomia. Tampoc és qüestió de donar-li tota la responsabilitat als nens,
han de anar poc a poc guanyant més autonomia, i tot això amb l'ajuda d'una guia
que li doni opcions per fer. També hem de plantejar-nos la qüestió dels límits.
Els límits són necessaris, per donar contenció, i a vegades per trencar-los,
però han de ser-hi. El tema dels límits ho explica molt bé la psicomotricitat
de la línia de Aucouturier, on la pròpia sessió estableix uns límits inicials,
l'espai o sala on es realitza, i el temps que dura la sessió, així com les
normes de la sala: no fer mal, ni a un mateix ni als altres, per exemple.
Aquests límits, normes i marc sostenen al nen i el “seguritzen”. Aucouturier
ens parla en primer lloc dels límits físics perduts amb el naixement, ja que la
sensació del líquid intrauterí de contenció es trenca en el moment del part.
Poc a poc el nen va establint els seus propis límits, gràcies a la interacció
amb l'adult, que el conté, li dona abraçades,... Primer amb el mateix, després
amb els altres i amb el mon que l'envolta. Des de aquest límits, el nen
necessita anar ampliant-los, trobar-los, cercar-los i en certes ocasions,
trencar-los.
I fins aquí el meu
límit de moment vers aquest tema.
Salutacions
Felisa
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Bibliografia:
AUCOUTURIER, B (2004): Los fantasmas de la acción y la práctica psicomotriz. Ed. Graò. Biblioteca
de Infantil. 3ª edició 2007.
NARDONNE, G.; BOLMIDA, M. (2008): Retrato de dos modelos de familia. Rev. Cuadernos de pedagogía, nº
378, abril 2008.
No hay comentarios:
Publicar un comentario