"INSTRUCCIONS D'ÚS"

De petita, emocionada amb el meu germà

Continuem amb les emocions. A l’entrada anterior d’aquesta temàtica, d’entre altres, vaig plasmar una definició de emoció, producte de la recerca, de la pròpia reflexió i del debat a classe. Bé, una vegada la tenim definida, i vista la importància d’aquesta en la manera de reaccionar i, al mateix temps, aquesta manera de reaccionar sent fruit de les experiències prèvies, es fa necessari parlar-ne una mica més.

Un dels principals objectius d’aquesta assignatura és donar-nos les eines o la capacitat (competència) per poder actuar contingentment en la nostra experiència com a futures mestres/as. Per aquest motiu, reprendré la lectura de Palou (1) en la qual, per a cada emoció ens ofereix una sèrie de reflexions, de propostes educatives amb aquesta mateixa finalitat. Per a cadascuna de les emocions bàsiques, exposaré les dues o tres que han estat més significatives.

ESTIMA:

“Tots els ésser humans cerquen ser estimats i reconeguts”.

Aquesta afirmació ens atura a pensar en les conseqüències d’aquesta cerca, em d’estar alerta amb els missatges que els hi donem als nens ja que pot ser que ells intentin complir les nostres expectatives per tal d’agradar-nos. Hem de tenir-ho present tant a l’hora d’actuar com a l’hora d’intentar interpretar els seus comportaments.

“Amar, i per tant establir vincles afectius, és un element bàsic per a un creixement emocional i harmònic”.

Aquesta frase em va agradar particularment perquè incideix en la importància que tenen uns vincles afectius adients per a un correcte desenvolupament de la persona. Ens diu que és un dels elements de base, és a dir, necessari per fer uns bons ciments. No és qualque cosa a deixar de banda.

No vaig agafar la que diu que és la mare de totes, si em llegiu ja sabeu perquè. El que sí que al considerar-la mare i la resta fills, és clar que estarà situada en un altre plànol.

POR:

“Tothom té por a alguna cosa, inclòs el valent. [...] El covard és el que amaga la por, [...]”

Pel que fa a aquesta frase, m’agrada perquè remarca que tots tenim por a alguna cosa, per tant, tenir por, no és una cosa dolenta, és natural, i haurien de poder expressar-lo sense rebre represàlies. Clar, parlo de por, no de fòbies, això és un altre tema, és un extrem. I enllaçant aquesta frase, aprofito per introduir la següent:

“[...] hem de conviure amb la por i no negar-la”

RÀBIA:

De petita, a punt de saltar

Aquesta emoció està molt relacionada a la tolerància a la frustració. Concretament, si parlem de la edat infantil, just als dos anys es produeix un canvi en els nens i les rabietes sorgeixen amb més freqüència. Això és part del seu desenvolupament evolutiu, però és important com ajudem al nen a gestionar aquests sentiments i emocions. Així diu Palau:

“Acabar concedint el que volen equival a perpetuar la ràbia i la insatisfacció”. De vegades actuem amb els nens cercant una solució ràpida, per que es tranquil·litzi, li donem el que demana, però pel que fa a l’educació, tot és a llarg termini, per tant hem “d’aguantar” una mica l’aiguat i deixar expressar aquesta ràbia, ja que hem de “deixar sortir la ràbia, sempre que no faci dany a ningú”. De vegades, és tan gros el fogot que em pareix molt apropiat el que diu Palau: “acollir-li corporalment si no se li passa tot sol, escara que de entrada no ho vulgui”.

Relacionat amb això de les rabietes, m’agradaria exposar la piràmide PIN, que ens varen esmentar a classe. Em pareix molt rellevant i clau a l’hora de entendre els possibles conflictes:

La piràmide fa referència a que el que normalment veiem, la punxa, són les posicions que adoptem front a una situació (que pot ser una crida d'atenció), però si ens endinsem, vegem que aquesta posició ve donada per uns interessos (que també poden ser una crida d'atenció). A la vegada, aquests interessos venen marcats per unes necessitats, i és fins aquí fins on hem d'intentar arribar, entendre quines són les necessitats que promouen aquestes accions, per poder reaccionar, no davant de la conducta realitzada, sinó davant de les necessitats que pugui tenir el nen (com podria ser una necessitat de que algú li faci cas). Si un nen necessita que li facin cas i descobreix que l'única manera que té de aconseguir-ho és tenint una conducta disruptiva, mantindrà el seu comportament per satisfer la seva necessitat. El normal és que el renyen (és a dir, més cas). Si es detecta la necessitat, pot ser es pugui cobrir de maneres més productives.

 

TRISTESA

Què mal ens fa la tristesa aliena? Perquè no ho podem suportar? De seguida demanen que no estigui trist a aquella persona propera que ho està. “Negar la tristesa no ens permet estar alegres”. És un moment de dol, per qualsevol pèrdua. Així, “aprenent a viure amb el dolor en petites pèrdues ajuda als infants a enfrontar els moments més difícils”. Tenir experiències al respecte, en petites dosis (no cal que l'inculquem una pena a propòsit, ja n'hi ha prou situacions de pèrdua o canvi), li permetrà un aprenentatge en quant a gestionar aquesta emoció de manera més eficaç. A més, estar trist per una pèrdua (no em deixen una joguina pot ser un exemple de pèrdua, així com no has complit la teva promesa, per tant he perdut el promès), com diu Palau: “[...]fa valorar tot el que tenim i pensar en les alegries que [...]ens havia aportat”. Així, s'aprèn a valorar una mica el que es té.      

ALEGRIA

Aquesta sí que està ben vista, quasi sempre, perquè em record que de petita em varen castigar a fer un treball sobre Bizancio de deu full per riure a classe, sí, per un atac de riure. Però això no sol passar. Hi ha una frase en particular que m'agrada especialment, i diu així:

“Procurar repartir un bufo d'alegria al nostre entorn. És un esforç que es contagia i fa la vida més agradable”.

No sé si heu provat alguna vegada a somriure amb alegria a la gent que et creues pel carrer. Jo sí, i és fantàstic. És veritat que és una cosa contagiosa i a més, el somriure de l'altra persona, augmenta el teu, és com un cercle. Vos animo a provar-ho.

Altra frase amb la que em sent molt identificada diu: “riure amb els nens és molt sa [...]”. I tant. Jo faig feina amb nens i la veritat és que, encara que hi hagi gent que en pregunti cóm puc treballar amb ells (tenen qualcuna necessitat especial), jo els hi dic que veure'ls riure i riure amb els és cosa única. Clar, no hem de centrar-nos en els aspectes negatius, jo tracto de ser-hi positiva (ho intent). En relació amb aquest aspecte, citaré una altra frase de Palau: “posar humor a la vida. És una bona actitud que es deu contagiar als nens. Els problemes poden tenir solucions i, vists amb un punt d'alegria, se'n duen millor”.

Així que ja sabeu, humor a la vida, optimisme. Recordeu...és contagiós...

Saluts  

 --------

1- PALOU VICENS, SILVIA (2004). Sentir y crecer. El crecimiento emocinal en la infancia. Emociones primarias y su alquimia (111-126). Barcelona: Graó.