DES DE NADONS....EMOCIONS

Primer vincle, contacte, comunicació....emoció

L’origen de les emocions s’ha vist que comença ja de ben petits. “Els dos primers anys són com una muntanya russa d’emocions” (extret del vídeo).

D'aquest vídeo en el qual varen realitzar amb experiments científics per analitzar el tema de les emocions en els nens petits, ens remarquen que l'expressió del nen davant de diferents situacions i la seva reacció depèn en gran mida del seu temperament. La manera d'enfrontar aquestes emocions depèn també de la gent que estigui amb els per a guiar-los pel camí. Per això, el temperament tampoc els hi marca el destí. És tot un aprenentatge que anirà des de els grinyols i a cares involuntàries, com una resposta al contacte, com una mena de comunicació simple però eficaç, es reforçarà amb l'adquisició del llenguatge i continuarà desenvolupant-se al llarg de tota la vida.

Aquest fet comunicatiu desperta una resposta en els pares, com una retroalimentació, que els anima a seguir amb les seves estimulacions. Així, l'estímul de l'altre permet al nen aprendre a somriure més fàcilment, d'entre altres. La seguretat i l'afecte semblen una bona base per desenvolupar les emocions.

Segons el vídeo, als tres mesos, els nens ja poden expressar alegria (plaer), frustració, sorpresa e ira. He trobat un altre vídeo en el que fan un "experiment" en el que es veu aquest fet comunicatiu, i els intents d'un nen d'atraure l'atenció de la seva mare quan aquesta no respon amb gests a les seves actuacions.

Destaca el fet que puguin anticipar la seva resposta expressant alegria o angoixa davant d’un estímul conegut segons el record que tenen del mateix.

És interessant assenyalar un aspecte que comenten al vídeo: Hi ha diferents tipus de plor. Quan el nadó plora, és la manera que té d'expressar els seus estats. Ploure és una necessitat de supervivència. Clar, jo sempre he pensat que les mares deuen tenir un “llibre d'instruccions” dels seus nadons, ja que normalment saben el que els hi passa i el que volen els seus fills. Però no tan sols són els adults els que poden reconeixen les emocions o necessitats dels seus fills, els nadons són capaços de reconèixer les emocions d'altres. Segons les investigacions, primer, cap a les 12 setmanes, les de la mare, després, les de altres dones i llavors les del pare i altres homes. En aquest punt, vull fer incidència en el fet de què aquests resultats poden estar-hi influenciats per el rol que desenvolupen cadascú dels progenitors i el temps que passen amb els infants, fet que no sé si han tingut molt al abast els de la investigació. 

Em va agradar molt la part en la que es comenta que els nadons pareixen ser interromputs quan millor ho estan passant, que han de complir els desitjos d'una altre persona. Aquests moments són moments de frustració. Però, què fa que accepti la situació? De nou és el seu caràcter, el qual també condiciona la resposta dels seus pares, és a dir, és pura comunicació. Si volem que un nen cooperi, hem de tenir en compte el seu caràcter. Inclòs els nens són capaços de regular les seves actuacions i a regular el seu temperament segons les expressions facials dels seus pares. Hi ha una adaptació mútua a les respostes. En relació amb això, m'han agradat molt les paraules que es diuen en aquest vídeo sobre com començar a educar emocionalment:

Els nens també tenen recursos per adaptar-se a situacions, els qual van aprenen al llarg de la seva vida. En el vídeo posen l'exemple del desvio de l'atenció quan la tensió es torna insuportable com a mecanisme per calmar-se.

Una mica més endavant, comencen a aparèixer les emocions morals. Aquest aspecte ha estat tot nou per jo, ja que mai m'havia aturat a pensar en el fet que hi hagués emocions morals, i en conseqüència, en quan apareixen aquestes. Dons bé, les emocions morals apareixen quan el nen comença a tomar consciència de qui és ell. Destaquen la vergonya, amb diversos matisos, com la xafogor i l'orgull. Aquestes emocions compleixen unes funcions socials de regulació del comportament, del judici moral. 

Per concloure, al vídeo remarquen que durant tot aquest viatge emocional, l'amor apareix com a expressió sempre, tornant a destacar la importància de l'amor en la vida dels éssers humans. 

Volia afegir, ampliant informació al respecte, relacionat amb en Paul Ekman ,mencionat en entrades anteriors, i la seva aportació sobre l'expressió facial de les emocions, un enllaç : Guia d'expressió facial dels nadons confeccionada per Enrique G. Fernández-Abascal, Francisco Martínez Sánchez, Mariano Chóliz Montañés, en col·laboració amb l’Institut del nadó NUK (2010).

Aquest vídeo de Youtube ens la presenta:

La guia, com vaig esmentar, està confeccionada per un grup de psicòlegs espanyols. Exposen que els nens, abans  de començar a verbalitzar el que senten, es comuniquen amb el seu entorn a través de les expressions facials. El vídeo, com ja menciono, remarca que el fet d'adquirir el llenguatge ajuda però que ja són capaços d'interpretar certes expressions facials així com expressar-ne de algunes. Són aquests gests, així com el tipus de plor, els que ens donen idees del que poden estar sentint.

Els autors ens expliquen que les emocions comporten quatre funcions: anàlisis del que és important per a nosaltres, un sentiment subjectiu de posada en alerta (atenció), ens predisposa per a una determinada acció i repercuteix en uns canvis fisiològics: del SNA (sistema nerviós autònom), del SNC (sistema nerviós central) i de l'hormonal.

Ens remarquen que hi ha quatre tipus de signes facials: estàtics, lents, artificial i ràpids. Els ràpids són els que fan referència a aspectes emocionals.

A més a més, ens descriuen els gestos per aquestes emocions: dolor, sorpresa, ira, por, fàstic, tristesa, alegria i remarquen de nou la funció comunicativa que té per al nadó tota aquesta expressió no verbal: el riure i el plor. L'aspecte del temperament del vídeo s'assembla al que aquests autors anomenen “estil d'enfrontament emocional personal”. 

M'agradaria mencionar també unes pautes que confeccionen els autors, una mena de “instruccions”. Fernández-Abascal, Martínez i Chóliz (2010) defensen que el plor és la manera de comunicar-se dels nadons i ens aporten suggeriments per ajudar a un nadó que plori massa. Primer insten a tenir-ne paciència i cercar les necessitats, mantenir la calma, agafar-lo en braços, donar-li menjar, fer-ho eructar, comprovar el bolquer,  comprovar la seva temperatura, oferir-li una joguina o el xumet. En cas de que res d'això funcioni, recomanen dur al nadó a una habitació amb ambient tranquil, agafar-ho en braços, bressolar-ho i bressolar-ho, caminant suau, dur-se'l de passeig en el seu cotxet, gronxar-ho.  Si res d'allò funciona, cridar al pediatra.

De totes maneres, la majoria dels pares responen de forma instintiva a les necessitats dels seus fills (¡tenen el llibre d’instruccions! ;D). I ho fan de manera instintiva perquè no han rebut una formació específica en educació emocional. Això es deu bàsicament perquè pràcticament no existeix. Poc a poc se va introduint. Nosaltres, els/les estudiants d'Educació Infantil tenim la sort de que ara hi hagi al pla d'estudis una assignatura dedicada a això (a part del seu tractament de manera transversal), però per exemple a primària i a secundària encara no hi està present al pla d'estudis, i això que, com he esmentat abans, l'aprenentatge vers les emocions continua al llarg de tota la vida, no tan sols a Infantil, sinó en tots els nivells...