 |
| Arrels que van del principi a la fi i ademés conecten coneixements |
Bé, estem estudiant el grau d’educació infantil. Ens estem preparant, d’entre altres, per educar infants des de 0 fins a 6 anys, per acompanyar-los en el seu procés d’aprenentatge. I llavors ens preguntem aspectes com:
Quin és el paper que he de desenvolupar? I l’alumne? Quina és la millor manera de apropar-li els coneixements (processos d’ensenyament)? Només hi ha una manera? És sempre la mateixa per a tots? Quins factors propicien el aprenentatge? Que podré fer jo com a mestre en el procés d’ensenyament-aprenentatge?....
Diguem que la psicologia de l’educació estudia el comportament humà relatiu a l’educació, atenent a com es produeixen els processos de ensenyament-aprenentatge (aquest és el seu principal objectiu). Per tant, la seva història està molt lligada a la història de l’educació.
Abans de continuar lligant la història de l’educació amb la història de la psicologia de l’educació vull fer un aclariment. Per entendre una cosa, és millor saber per què es fa i d’on ve, sempre que sigui possible, clar. Al menys, això em serveix a jo mateixa. Però...què entenem per aprenentatge? I per educació? Quan t’eduquen, t’ensenyen i tu aprens. Aprenentatge és el conjunt de canvis de conducta i pensament conseqüents a l’experiència. Educació és el conjunt d’activitats que pretenen provocar aquests canvis. Ensenyament és cada una de les fases que es duen a terme en aquestes activitats. Dit d’altra manera, l’educació busca un canvi en la conducta i el pensament dels alumnes; perquè els alumnes experimentin aquests canvis, és a dir, per a què aprenguin, es dissenyen mètodes per facilitar i afavorir el procés. I de això precisament tracta la psicologia de l’educació.
L’any passat vàrem aprendre a l’assignatura de didàctica certs aspectes que poden respondre a les qüestions plantejades al tercer paràgraf d’aquesta entrada i que ens acostarà a la història comuna que tenen l’educació i la psicologia de l’educació. Férem un recorregut comparatiu des de l’escola del s. XIX fins a l’escola del s. XXI (li hem donat una volta al palet, en comptes de quedar en mig de les “X”, està per fora...hem truncat la visió i els papers del mestre i de l’alumne). Tota una sèrie de fets històrics, culturals i socials varen propiciar (o haurien d’haver-hi propiciat) aquests canvis, perquè la societat evoluciona i, en conseqüència, les necessitats d’aquesta nova societat també varien. Dons bé, les teories han anat evolucionant (hi ha coses que ens pareixent molt modernes però ja es parlava d’això més de cinquanta anys abans. I llançaré aquí una altra pregunta: si la teoria ha anat evolucionant, perquè no pas la pràctica?
Ara necessitem ser competents en molts àmbits, aprendre al llarg de la vida. Per aquesta tasca, és necessari que els aprenentatges siguin funcionals, significatius per a nosaltres per poder mantenir interès i obtenir plaer amb els nous aprenentatges. Varem veure uns Principis Psicopedagògics que fan aquests aprenentatges més significatius.
El que és vàlid per a una època, pot ser ja no ho sigui tant en una altra i en un context diferent. Això no vol dir que estigués malament. Començaven a preguntar-se quina era la millor manera per fer això o allò i cadascú dels autors destacats en camps de la psicologia de l’educació va fer la seva aportació, partint del que varen aportar els anteriors, ja sigui per afegir aspectes nous a les seves aportacions, ja sigui per buscar una altra manera d’enfocar els plantejaments educatius, però sempre partint del que ja hi havia.
Enguany, en aquesta assignatura, psicologia de l’educació, ens acostarem als arrels de les teories de l’educació i veurem cóm ens porten cap a l'actual currículum, pot ser així entendrem millor els per quès de la seva estructuració.
Com en tots els llocs, hi ha diverses orientacions de la psicologia de l’educació: blanc, negre o gris (sense donar cap caràcter connotatiu o denotatiu als colors). És el mateix dir extrem dret, extrem esquer i centre (tampoc vull fer comparacions polítiques...). Per una banda, tenim la psicologia de l’educació entesa com una branca aplicada de la psicologia que es dedica a tractar els problemes d’ensenyament-aprenentatge mitjançant les eines de la psicologia. Per altra, es considera a la psicologia de l’educació com una branca sense res a veure amb la psicologia i en conseqüència, no susceptible de fer servir les seves eines ni principis. En mig trobem la concepció de què prové de les dues disciplines (com el seu nom indica), ja sigui com a disciplina pont o bé con a integració dels postulats d'ambdues ciències.
Seguint amb el caràcter lògic, i sense parcel·lar matèries, sinó més bé integrant tots els coneixements, agafarem aquesta última orientació com a referent d’ara endavant.
Pot ser arran de conèixer els orígens, les teories sobre com optimitzar el
procés d'ensenyament aprenentatge puguem arribar a formar-nos com a bons
professionals i oferir un ensenyament de qualitat, puguem tenir criteri sobre
el que fem i perquè ho fem i podrem ser conscients i reflexionar sobre la
nostra pràctica per poder millorar-la, com ens encoratja José M. Esteve en el seu article "La aventura de ser maestro".
Les teories de l’educació les anirem desenvolupant, com ja he dit abans, al llarg del curs però faré una petita incisió a mena d’esquema:
També vull nombrar els autors i moviments més destacats al llarg de la curta història en la psicologia educativa i la seva aportació en aquest camp:
Per una mica més d’informació podeu llegir aquest document del Scrib vers a la història de la psicologia educativa:
Historia y conceptualización de la Psicología de la Educación
Ens veiem, fins un altre i Bona setmana!
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Recurs_fonts:
Quadres resum de confecció pròpies. Imatges del quadre resum 1:
IMAGEN PERRO DE PAVLOV
http://www.flickr.com/photos/yelmelnobrainer/59752294/
IMAGEN PIAGET
http://www.flickr.com/photos/lauradahl/787704583/
IMAGEN PSICOSOCIAL (GRUPOS)
http://www.flickr.com/photos/cennydd/4646637313/
